J. V. Foix

J.V. Foix (1893-1987). Neix a Sarrià. Comença la carrera de dret, però l'abandona per la seva vocació literària. El 1917, Joaquim Folguera l'incorpora a La Revista, i l'any següent és director de Trossos, que havia fundat J. M. Junoy.

El 1927 publica Gertrudis i el 1932 KRTU, dos llibres de prosa poemàtica que formen part integrant d'un extens diari que Foix data el 1918. Quan La Publicitat és catalanista, en dirigeix ​​la secció literària i hi col·labora diàriament amb el pseudònim Focius.

Després d'un llarg període de silenci, l'any 1947 apareix la seva primera obra poètica Sol, i de dol, que havia estat impresa el 1936. Foix combina la tradició humanística catalana amb els corrents literaris més nous, que adapta amb una originalitat singular. S'autodefineix com "un investigador en poesia". La seva actitud la resumeix ell mateix amb el conegut vers "M'exalta el nou i m'enamora el vell".

Foix publica poesia molt tardanament. De fet, la difusió del poeta no comença fins a la dècada de 1950. Gimferrer considera Sol, i de dol (una col·lecció que consta de setanta sonets dividits en cinc seccions) "un dels grans llibres de la poesia catalana moderna". Combinació de poesia doctrinal, didàctica i de meditació sobre el món, l'autor hi presenta el seu ideal artístic: "L'equilibri, suprem, classicista".

El 1956 publica Del diari 1918, una continuació de Gertrudis o KRTU, però, al mateix temps, una evolució pel que fa a la concepció filosòfica del món o a les idees del poeta. A partir d'aquest moment comença a publicar amb regularitat poemes diversos i proses poètiques. El seu últim llibre és Cròniques d'ultrason, de poemes prosa, publicat el 1985. Mor a casa el 29 de gener de 1987, l'endemà del seu 94è aniversari.