“De fet, la lectura és l'enemic més gran de l'èxit. El malentès és total: els nens a qui de veritat els agrada llegir acaben sent uns guillats, en sóc la il·lustració perfecta. Quan era petita no m'interessava res més: ni l'escola, ni la música ni els passeigs ni les vacances. Per això sóc asocial i incapaç de 'treballar en equip'. ¿La veritable passió per la lectura fa que la gent sigui inapta per al repartiment de bens? És clar, exagero una mica, però els nens als quals els agrada llegir de veritat acaben sent suplents de la intel·ligència, esporàdics de la cultura, formiguetes del nen de l'edició, bibliotecaris o periodistes per encàrrec mal pagats i mal considerats. De tota manera, són gent massa instruïda per a les professions disponibles al mercat. Per a aquests amargats eterns, qualsevol reunió d'empresa és una tortura, 'enfilar un projecte' una càrrega insuportable, una reunió d'avaluació amb un manàger és el xoc entre dos mons. Aquests desclassats són nombrosos, però condemnats a l'extinció, perquè els joves cada cop llegeixen menys, sobre tot els que han tingut formacions 'prestigioses' en grans universitats o en altres centres.”

“Al llarg dels segles XIX i XX hem passat, per dir-ho clar, de la guerra (o lluita) de classes al conflicte d'interessos, per bé que persisteix el conflicte entre rics i pobres, entre classes altes i baixes. Aquest salt qualitatiu es fa a remolc del creixement econòmic -que és un anivellador social i que afovoreix un estàndard de vida- i de l'extensió i la millora de l'ensenyament -que integra els individus en un projecte comú.”

“Les persones vivim a base d'anar cremant records. I, a l'hora de mantenir-nos vius, tant és si aquests records són realment importants o no. Els records només són el combustible que cremem. Quan llences papers al foc, tant és que siguin anuncis de diari, llibres de filosofia, fotos de revistes pornogràfiques o bitllets de deu mil iens. Només són papers, oi? Mentre els crema, el foc no va pensant: "Oh, això és Kant", "Això és l'edició vespertina del Yomiuri" o "Renoi, quines tetes". Per al foc, només són retalls de paper. Doncs amb els records passa el mateix. Tant els que són importants, com els que no ho són tant, com els que no ho són gens... només són el combustible que cremem.”

“Em prometia no dir mai res, no fer mai res que els altres poguessin emmagatzemar al seu cap per retreure-m’ho el dia que els donés la gana. No volia quedar mai més enterrat, immobilitzat per un munt de paraules, convertit en un retrat que em feien els altres i que jo no podía esborrar.”

“Como lector y espectador que soy, he aprendido a desconfiar del mientras. Aunque lea un libro en vilo o esté encantado durante la visión de una película, ya no juzgo hasta el día siguiente a haberlos terminado. Las más de las veces, lo confieso -es difícil sustraerse a la educación o a la programación de la sociedad en que uno vive-, al día siguiente no dedico ni una evocación ni un pensamiento a aquello que disfruté en el mientras, y descubro que se me ha disipado hasta su atmósfera. De tarde en tarde, en cambio, me doy cuenta de que la música, la pintura, la novela o la película me llaman aún y me rondan, que mi cabeza no es capaz de zafarse de ese mundo en el que estuve inmerso con la involuntaria previsión de salir de él al instante, en cuanto cerrase el volumen o abandonara el museo o el cine. ”

“No era pintura, ni el color de la salud, ni divulgador del alcohol; era el rojo que brota en las mejillas al calor de palabras de amor o de vergüenza que se pronuncian cerca de ellas, palabras que parecen imanes que atraen el hierro de la sangre.”