“I així, sense voler-ho, el seu excés d’amor em va encomanar un rebuig per qualsevol sentiment i fins i tot una por als acostaments emotius i vibrants cap a una altra persona. Vaig aprendre una lliçó per fugir de tot compromís sentimental: a més estimació, més perills de tota mena. No t’acostis i no et cremaràs. L’amor crema. L’amor consumeix. L’amor mata.”

“De fet, la lectura és l'enemic més gran de l'èxit. El malentès és total: els nens a qui de veritat els agrada llegir acaben sent uns guillats, en sóc la il·lustració perfecta. Quan era petita no m'interessava res més: ni l'escola, ni la música ni els passeigs ni les vacances. Per això sóc asocial i incapaç de 'treballar en equip'. ¿La veritable passió per la lectura fa que la gent sigui inapta per al repartiment de bens? És clar, exagero una mica, però els nens als quals els agrada llegir de veritat acaben sent suplents de la intel·ligència, esporàdics de la cultura, formiguetes del nen de l'edició, bibliotecaris o periodistes per encàrrec mal pagats i mal considerats. De tota manera, són gent massa instruïda per a les professions disponibles al mercat. Per a aquests amargats eterns, qualsevol reunió d'empresa és una tortura, 'enfilar un projecte' una càrrega insuportable, una reunió d'avaluació amb un manàger és el xoc entre dos mons. Aquests desclassats són nombrosos, però condemnats a l'extinció, perquè els joves cada cop llegeixen menys, sobre tot els que han tingut formacions 'prestigioses' en grans universitats o en altres centres.”

“Em prometia no dir mai res, no fer mai res que els altres poguessin emmagatzemar al seu cap per retreure-m’ho el dia que els donés la gana. No volia quedar mai més enterrat, immobilitzat per un munt de paraules, convertit en un retrat que em feien els altres i que jo no podía esborrar.”

“I una trista retòrica: M'estic morint per tu,em moriré per tu un dia qualsevol.”

“Van entretenir-se més en arribar a les dues cases contigües on havien viscut i que, passatgerament, ressuscitaren en ells una emoció fàcil de contenir, perquè ara ja no eren aquelles dues criatures que, de sobte, ho perdien tot, sinó un noi i una noia aleshores inexistents, la història dels quals començava al moment que es decidien a ser origen i no acabament.”

“Ja no em sentia ridícul. Feia tant de temps que la meva vida havia perdut el sentit que buscar l'entrada al jardí secret em semblava, fins i tot, una activitat honrosa.”